Res a dir. Res a pensar. Res a fer. Quan tens masses coses al cap al final acabes així, buida. No sempre és fàcil passar el dia a dia i no sempre és fàcil oblidar certes històries. Tot sembla que retorni un i altre cop, sense desgast, sense pena ni glòria. Les mateixes vivències, les mateixes pors...
Després d'uns quants anys sembla q no m'hagi mogut del mateix lloc d'inici. Continuem caient en les mateixes trampes, continuem cometent els mateixos errors. I les alegries, les il·lusions van passant. I el pitjor és que ni ens n'adonem. Ara entenc allò de Neruda de "es tan corto el amor y tan largo el olvido". Per què sempre les coses dolentes són les que tornen i tornen i sempre et volten?
En fi, dia plujós, trist, de pèrdues.
No puc escriure res més alegre, excepte les frases d'una cançó d'El Barrio ("Crónicas de una loca"):
Canta y no llores, y que cantando vas alejando tus temores,
Canta y no llores, y que cantando duelen menos los dolores.
Per sort amb la música puc buidar-me encara més i recordar que encara hi ha coses per les que lluitar. En fi, les pèrdues sempre són doloroses... Dia de pluja, dia de plors.
