Res

Res a dir. Res a pensar. Res a fer. Quan tens masses coses al cap al final acabes així, buida. No sempre és fàcil passar el dia a dia i no sempre és fàcil oblidar certes històries. Tot sembla que retorni un i altre cop, sense desgast, sense pena ni glòria. Les mateixes vivències, les mateixes pors...
Després d'uns quants anys sembla q no m'hagi mogut del mateix lloc d'inici. Continuem caient en les mateixes trampes, continuem cometent els mateixos errors. I les alegries, les il·lusions van passant. I el pitjor és que ni ens n'adonem. Ara entenc allò de Neruda de "es tan corto el amor y tan largo el olvido". Per què sempre les coses dolentes són les que tornen i tornen i sempre et volten?
En fi, dia plujós, trist, de pèrdues.
No puc escriure res més alegre, excepte les frases d'una cançó d'El Barrio ("Crónicas de una loca"):
Canta y no llores, y que cantando vas alejando tus temores,
Canta y no llores, y que cantando duelen menos los dolores.

Per sort amb la música puc buidar-me encara més i recordar que encara hi ha coses per les que lluitar. En fi, les pèrdues sempre són doloroses... Dia de pluja, dia de plors.

El perquè

Abans de començar en una nova experiència com aquesta que ni tan sols sé si seré capaç de fer continuadament, el primer de tot posar una de les poesies que sempre m'ajuda a continuar endavant i que resumeix el perquè de la nostra activitat encara que no estiguem en un bon moment.

Salveu-me el ulls quan ja no em quedi res.
Salveu-me la mirada; que no es perdi!
Tota altra cosa em doldrà menys, potser
perquè del ulls me’n ve la poca vida
que encara em resta, i és pels ulls que visc
Adossat a un gran mur que s’enderroca.
Pels ulls conec, i estimo, i crec, i sé,
i puc sentir i tocar i escriure i créixer
fins a l’altura màgica del gest
ara que el gest se’m menja mitja vida
i en cada mot vull que s’hi senti el pes
d’aquest cos feixuguíssim que no em serva.
Pels ulls em reconec i em palpo tot
I vaig i vinc per dins l’arquitectura
de mi mateix, en un esforç tenaç
de percaçar la vida i exhaurir-la.
Pels ulls puc sortir enfora i beure llum
i engolir món i estimar les donzelles,
desfermar el vent i aquietar la mar,
colrar-me amb sol i amarar-me de pluja.
Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.
Viuré, bo i mort, només en la mirada.

Espero que tothom ho entengui com jo ho faig i que li doni les mateixes forces que a mi em dóna.